Salvar negrets i morets

Encara em dura la perplexitat del que hem viscut tots aquests dies de furor papal i la passió dels qui ens governen per aquest líder religiós. L'assistència dels nostres representants a estranys rituals i altres performances anomenades litúrgies és una ignomínia vomitiva, no té altre nom. Es titlla d'hipòcrita la dreta per treure pit catòlic mentre defensa valors suposadament contraris als que promou aquesta secta particular en temes com la immigració, però la hipocresia més flagrant és la que ha practicat l'esquerra. S'abracen al Papa per marcar perfil antifeixista (oblidant la llarga història de bones enteses de l'Església amb règims totalitaris) mentre obvien deliberadament la resta de principis catòlics que són contraris a tot allò que representa el progressisme. Demostren així fins a quin punt arriba la desfeta ètica i moral d'aquells que es diuen defensors dels drets i les llibertats individuals. Més que hipocresia és, de fet, pur i simple cinisme. I una vergonyosa traïció a tot allò que ha costat segles de lluites, de morts i patiment.

Hi ha dos exemples sagnants: el de les dones i el dels homes gais. Veure el Congrés sencer dempeus aplaudint durant set minuts amb fervor religiós el líder d'una organització particular que ha utilitzat tot el seu poder per mantenir les dones sotmeses i condemnades a reproduir-se en contra de la seva voluntat és una imatge que constata de manera definitiva la mort del feminisme institucional. Amb una Francina Armengol dient "su Santidad", diputades socialistes, altres de Sumar, d'ERC, totes servils i postrades davant d'un home que, esclar, els diu a la cara que què fan avortant. Totes elles deuen estar disposades a tornar a la reproducció forçada. Els seus aplaudiments són el fertilitzant que contribuirà a la ja iniciada campanya de retrocés en els avenços que ha aconseguit la lluita per la igualtat. I els homes gais que han assistit a misses i han combregat amb les rodes de molí dels que han estat sempre els seus botxins, els que han negat la seva sola i simple existència, aquests homes també traeixen la llarga història de la lluita per despenalitzar l'amor i el sexe lliures i adoren sense vergonya el cap d'un Estat de sobres conegut per la seva homofòbia.

I pel que fa a la qüestió migratòria, quina estampa més esperpèntica la del Papa compadint-se dels negrets i moros de l'Àfrica tropical. És l'evangelització colonialista de sempre ara disfressada de sensibilitat social. Abans "salvaven" salvatges primitius sense ànima i ara immigrants pobres sense papers. No els obliguen a batejar-se, esclar, però tot arribarà. Les organitzacions islamistes actuen de la mateixa manera. Si els Germans Musulmans han aconseguit difondre's entre tants musulmans és perquè es van dedicar primer a fer caritat als barris més pobres. Porten dècades amb una estratègia de captació que ha donat molt bons resultats, la de difondre els seus missatges entre els més marginats de la societat, entre els pobres i els desesperats, entre els que ja no tenen res a perdre. I no ho fan anant primer amb el sermó religiós, sinó amb repartiment de menjar i oferint ajuda aparentment desinteressada als qui la necessiten i no l'obtenen de cap altre lloc. És aprofitar-se de la vulnerabilitat dels desemparats per escampar la seva ideologia mitjançant l'almoina, aquesta forma de propaganda que és als antípodes del reconeixement de drets propi de les democràcies. També els islamistes han après a amagar la religió darrere d'aquesta façana suposadament social que fa servir ara l'Església. Una dita rifenya resumeix l'estratègia: "Dona-li menjar a un gos i et seguirà a tot arreu i per sempre". Quin menjar els ha donat Lleó XIV als periodistes dels mitjans públics, als polítics d'esquerres, a dones, gais i feministes?