Lliçons del conflicte a les aules

La batalla de l'educació tindrà conseqüències nefastes per als alumnes, les famílies, els mestres que sostenen la vaga i, sobretot, per als protagonistes del procés negociador: d'una banda, els sindicats, desautoritzats per la base, i, de l'altra, el departament d'Educació, que ha vist que els seus vaivens i les seves concessions d'última hora no han servit de res. En resum, és una batalla en què perd tothom. Hi haurà –això sí– millores laborals per a uns servidors públics que prou que s'ho mereixen (però no són els únics), però la gran qüestió pendent, que és la crisi del model educatiu, continuarà a l'espera de temps millors, temps en què la generositat i la visió de país s'imposin al tacticisme i els interessos de part.

A nivell polític, el conflicte ha confirmat la fallida del relat del govern Illa. Ens van vendre bona gestió i rebaixa de la tensió, però queden lluny els temps en què el PSC presumia d'haver anestesiat el país. Ans al contrari, s'ha demostrat que els problemes que van motivar, en part, l'auge del sobiranisme continuen ben vigents, tot i que de moment no hi ha un moviment social capaç de convertir la ira ciutadana en una força de xoc. El país està tan emprenyat com sempre, però se l'ha privat d'un horitzó de canvi i de millora. I l'emprenyada comença a donar oxigen als que sempre estan a punt per assenyalar els més vulnerables, com a víctimes però també com a còmplices involuntaris d'un model productiu que està triturant el contracte social i els factors de cohesió col·lectiva. Per acabar-ho d'adobar, el PSC ja no confia en el comodí del PSOE (que és també el comodí anti-PP), perquè el futur de Sánchez s'ennuvola per moments.

Aquest panorama pot engrescar els rivals electorals del PSC, però justament la crisi educativa els hauria de fer veure que el tacticisme, davant dels veritables reptes de país, no és una opció. ERC i CiU ja han patit vagues de mestres, i tots dos partits són còmplices del fracàs del model escolar català. Correspon al Govern obrir el ball d'un nou pacte nacional per l'educació, i correspon a l'oposició –i als mestres– tenir la generositat d'implicar-s'hi a fons sense pensar en els seus interessos particulars, siguin electorals, ideològics o corporatius.

No sabem què passaria avui en unes eleccions, però sí que sabem que la ciutadania està descontenta. Si la ultradreta puja, serà difícil d'evitar una col·laboració més estreta entre les forces centrals del país –PSC, Junts, ERC, Comuns–, amb independència del nombre d'escons que obtinguin. Com que ara mateix tothom està barallat amb tothom, és la societat civil qui està fent propostes (l'Informe Fènix n'és l'exemple més clar). Però, a la llarga, les institucions han d'exercir el lideratge que els pertoca. Això no vol dir només consens parlamentari; vol dir també un procés constituent perquè s'acabi l'anormalitat de la vida política catalana, que té el teòric líder de l'oposició a l'exili, independentistes inhabilitats o pendents de judici per culpa d'una amnistia que és paper mullat, i tot això regit per un Estatut d'Autonomia retallat i no refrendat per la ciutadania.

Si el PSC vol liderar el país i escometre les grans reformes que cada cop són més urgents, ara ja sap que no ho pot fer sol. També sap que els seus aliats potencials són partits sobiranistes o confederalistes –en tot cas, partits que impugnen el marc constitucional vigent–. Això es farà encara més evident quan el PP i Vox arribin a la Moncloa. Calen més sobirania i més recursos per afrontar el present i salvar el futur. Qui gosarà oposar-se a aquest mot d'ordre? Afortunadament per a Salvador Illa, ERC i Junts estan massa ocupats ficant-se el dit a l'ull i resolent les seves contradiccions internes. Algun dia, però, veuran el mànec de la paella que tenen davant.