Espanya, i tant que ens roba!

L'amic Rufián acostuma a dir que el lema "Espanya ens roba" és el pitjor eslògan que s'ha utilitzat en una campanya per part de l'independentisme. Aquest lema va ser utilitzat en una campanya que Esquerra Republicana va fer entre el desembre de 1992 i el 25 d'abril de 1993. Durant aquells mesos vam realitzar un miler d'actes per tot el país i la vam tancar aquell dia de primavera amb un acte amb 30.000 persones al Parc de la Ciutadella que es va anomenar "Concert pel Concert", on van actuar en Lluís Llach i el grup Sangtraït. La reclamació que es va fer en aquella campanya i en el concert final va ser un clam en favor que Catalunya tingués un concert econòmic amb l'Estat semblant al que disposa el País Basc, i va servir per explicar la situació d'expoli fiscal que pateix el nostre país. Penso que, per la seva durada i intensitat, va tenir un efecte que va fer reflexionar milers de persones sobre la injustícia que patim les catalanes i els catalans, i va incorporar un nou element de reflexió que va fer que molta gent que fins aquell moment no s'havia sentit seduïda pel discurs dels independentistes s'hi apropés. Més enllà que, com tot, és opinable si l'eslògan va ser el més encertat, va tenir els efectes que els impulsors de la campanya cercàvem. Passats els anys, i vist amb la distància i, especialment, amb els ulls d'algú com en Gabriel Rufián, que busca incorporar persones que se senten espanyoles a la causa independentista, puc entendre la crítica que en fa. Dit això, però, crec que en un temps en què la política es mou a cop de titular, i ell en sap molt més que jo, deixeu-me ser provocatiu, a risc que algú se m'enfadi. Això sí: com fem sempre des de bxb.cat, en base a dades objectives i contrastades.

Quaranta anys al voltant del 8%

Comencem pel principi. La balança fiscal és la diferència entre el que l'Estat ingressa a Catalunya i el que hi acaba gastant. No és cap invent independentista: publicar-la és una obligació legal del Govern de la Generalitat des d'una llei del 2012, i es calcula amb metodologies acadèmiques estàndard que fan servir governs i economistes de tot el món. Doncs bé: la darrera dada oficial, corresponent al 2022, xifra el dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat en 21.092 milions d'euros. El 8,2% del PIB català. En un sol any. I no és un any estrany. És la normalitat. El 2019 van ser 20.196 milions. El 2020, 20.772. El 2021, 21.982 milions, el màxim històric de tota la sèrie. I si mirem enrere, la fotografia no canvia des del 1986, que és quan comencen les dades. El dèficit fiscal català se situa de mitjana en el 8% del PIB. Cada any. Durant quaranta anys. Perquè s'entengui d'on surt aquest forat, la manera més neta d'explicar-ho és aquesta: Catalunya aporta al voltant del 19% de tots els ingressos de l'Estat, que és exactament el que pesa la seva economia. En canvi, rep entre el 13% i el 14% de la despesa estatal. Sis punts de diferència, sostinguts dècada rere dècada. Sis punts que, traduïts a euros, són entre vint mil i vint-i-dos mil milions anuals que surten de Catalunya i no hi tornen. I un detall que retrata el moment és que la dada del 2022 no es va presentar en cap roda de premsa. El Govern actual la va publicar aquest febrer dins d'un annex de l'informe econòmic que acompanya els pressupostos, sense destacar-la. Es compleix la llei, sí. Amb la boca petita.

El segon robatori: pressupostar i no executar

El dèficit fiscal ja seria prou greu si almenys el poc que l'Estat es compromet a invertir aquí s'invertís de debò. Doncs tampoc. Aquesta no execució forma part del dèficit fiscal però és una burla per la ciutadania de Catalunya i pels partits que arriben a acords amb l’Estat a canvi de donar-los suport i després els governs, ja siguin de dretes o d’esquerres, no executen. Això no és un robatori, és directament una estafa. I Aquí hi ha dos nivells d'escàndol, i convé distingir-los. El primer: el que es pressuposta ja és poc. La inversió regionalitzable prevista per a Catalunya als pressupostos generals ha rondat els

darrers anys el 17% del total, per sota del pes econòmic del país. I les anàlisis més recents indiquen que Catalunya rep menys del 10% de tota la inversió que l'Estat fa a les autonomies. El segon nivell és el que clama al cel: del que es pressuposta, se n'executa una fracció. Les xifres de la Cambra de Comerç de Barcelona són demolidores: entre el 2013 i el 2022, l'Estat va executar a Catalunya el 63,8% del que havia pressupostat, mentre que la mitjana a la resta de territoris era del 75,8%. I Madrid? Madrid va rebre el 184% del que tenia pressupostat. Aquí no s'executa ni el promès; allà s'executa gairebé el doble del promès. La pèrdua acumulada per a Catalunya en aquell període: uns 4.400 milions d'euros. I la tendència no millora sinó que empitjora. El 2021 l'execució va tocar fons amb un 35,8%. Al primer semestre del 2024, la darrera dada semestral coneguda, l'Estat havia executat a Catalunya el 20% del pressupostat per a l'any: a la cua de totes les comunitats, empatats amb Ceuta, mentre a Madrid l'execució superava el 57%. En l'àmbit ferroviari, que és on més ens hi juguem, Adif va executar el 16,7% i Renfe el 23%. Una sisena part del previst. Qui agafa Rodalies cada dia no necessita que cap estadística li ho expliqui perquè ja ho viu. Parlem-ne, de Rodalies. El pla 2020-2025 preveia 3.900 milions d'inversió. Al ritme d'execució real d'alguns exercicis, n'arribaven uns 221 l'any: poc més del 5% anual del compromès. I de la fase final del pla n'han quedat penjats més de 1.700 milions. Els balanços de la Cambra de Contractistes i de Foment del Treball ho resumeixen així: en els darrers vuit anys, l'Estat ha executat a Catalunya el 52,5% de les inversions pressupostades, acumulant un dèficit inversor de 7.225 milions, que se suma als incompliments anteriors fins a superar els 12.900 milions des del 2009. I encara hi ha un tercer esglaó, el jurídic. L'Estatut del 2006 -votat pel poble de Catalunya després de totes les retallades de les Corts espanyoles- establia a la seva disposició addicional tercera que durant set anys la inversió estatal en infraestructures s'havia d'equiparar al pes del PIB català. No es va complir mai. L'incompliment de l'any 2008 el va reconèixer una sentència del Tribunal Suprem. El deute acumulat es va xifrar en prop de 4.000 milions. I què va passar? Que la sentència del Constitucional sobre l'Estatut va degradar aquella disposició a "compromís polític no vinculant", i els governs espanyols successius la van poder ignorar tranquil·lament. Quan es va pactar una compensació a terminis, 200 milions l'any des del 2019, els terminis es van anar repressupostant sense acabar-se de pagar. Fins i tot allò que una sentència reconeix com a degut, aquí es paga tard, a trossos o mai.

I quan les xifres molesten, s'amaguen

Hi ha una tercera pota d'aquesta història que hauria d'indignar fins i tot qui no comparteixi res del que defensem: l'opacitat. Des del 2016, l'Estat no publica ni tramet a la Generalitat una part de les dades de territorialització de la despesa que calen per calcular la balança fiscal: aproximadament una quarta part del càlcul s'ha de fer per estimació, seguint les recomanacions del grup d'experts que va fixar la metodologia. La falta de transparència en aquestes dades va arribar a ser un dels punts de trencament de les negociacions entre Junts i el PSOE. I amb els informes d'execució de les inversions és encara més gruixut, ja que després d'anys que cada publicació semestral evidenciés l'incompliment, un reial decret del 2024 els va eliminar del calendari oficial de publicacions estadístiques. Llegiu-ho bé, perquè les dades que documentaven el greuge, en lloc de corregir el greuge, s'han deixat de publicar. Quan un deutor amaga els comptes, normalment no és perquè estigui a punt de pagar. L'objecció honesta (i per què no ens val)

I ara, com fem sempre en aquest espai, mirem de cara el millor argument del contrari, que no és "això és mentida", perquè les dades són les que són. L'argument seriós és aquest: tot estat redistribueix, i els territoris rics de tot arreu tenen saldos fiscals negatius. Baviera en té amb Alemanya. L'Illa de França en té amb França. La solidaritat territorial és legítima i nosaltres no la discutim: la defensem.

El que discutim són dues coses. La primera, la magnitud: un dèficit sostingut del 8% del PIB durant quaranta anys no té equivalent conegut a cap democràcia europea; els saldos de Baviera o de l'Illa de França es mouen en ordres de magnitud molt inferiors. I la segona, el principi d'ordinalitat, que fins i tot el Constitucional alemany considera elemental: després de contribuir a la solidaritat, cap territori no hauria de quedar en pitjor posició relativa que la que tenia abans de contribuir. A Catalunya li passa exactament això: aporta com el segon o tercer territori més pròsper i, després del pas de la maquinària estatal, cau posicions en recursos per habitant. Això ja no és solidaritat. La solidaritat ajuda qui està pitjor; no castiga qui aporta. Quan la contribució és desmesurada, opaca, incomplerta fins i tot quan la mana una sentència, i a sobre et fa caure per sota de qui reps la teva ajuda, el nom que li escau no és tècnic. És el de sempre. És el que dèiem fa trenta-quatre anys. Un robatori.

Toca tornar a fer pedagogia

El 1993 vam omplir la Ciutadella per explicar això mateix quan gairebé ningú no en parlava. Aquella campanya no va convèncer tothom, però va fer una cosa més important: va posar el tema sobre la taula i va fer que milers de persones que mai no s'havien acostat a l'independentisme comencessin a fer-se preguntes. Trenta-quatre anys després, les xifres són pitjors, l'opacitat és més gran, i en canvi el tema ha desaparegut del primer pla del debat, engolit per la ressaca del 2017 i per la política de tacticisme setmanal. Doncs pensem clarament que l'independentisme ha de tornar a agafar aquella bandera. No per nostàlgia, sinó perquè som exactament en una fase com aquella: una fase de pedagogia. Abans de tornar a demanar a la gent que decideixi res, cal tornar a explicar, amb paciència, amb dades i sense insultar ningú, per què aquest país no es pot permetre l'statu quo. I aquest argument, el del robatori sistemàtic i documentat, és el que millor entén tothom, se senti com se senti: perquè no apel·la a la identitat, apel·la a la cartera, a l'escola dels fills, al tren que no passa i al metge que triga. Amic Rufián, tu que sempre parles directe i tens bons altaveus, crec que faries un gran bé a aquest país si expliquessis, clar i castellà, a la gent que t'escolta, segur que amb paraules més adequades que les meves, el robatori que patim, de fa dècades, les catalanes i els catalans. Les dades les tens aquí. I si vols venir a discutir-les, aquesta taula és casa teva. D'això en volem parlar amb tots vosaltres. Digueu-hi la vostra al debat de finançament de bxb.cat: esmeneu-nos, porteu-nos dades, porteu-nos la contra. Perquè fa quaranta anys que paguem i callem, i com a mínim, això de callar, ho hauríem de deixar de fer. Agafem el bou per les banyes!