L'escola inclusiva: una bona idea que sense mitjans no funciona

A mitjans dels anys noranta vaig començar a acostar-me a la Fundació Pedagògica El Brot. Va ser una cosa gairebé de barri: l'escola quedava a prop de casa, a Sant Joan Despí, i jo estava vinculat a les entitats del poble. A través d'unes quantes famílies, de Sant Joan i de fora del municipi, vaig anar coneixent què hi passava, en aquella institució. I el que hi passava era una cosa poc habitual: nens i nenes amb dislèxia, amb TDAH, amb dificultats de lectoescriptura, canalla que en una escola convencional haurien quedat despenjats, allà se'n sortien. El mètode del Brot partia de dues conviccions senzilles i incòmodes alhora. La primera, que no tots els infants són iguals, i que quan avaluem tothom amb el mateix regle i ensenyem tothom de la mateixa manera, no estem sent justos: estem desaprofitant les capacitats de molts i regalant-los frustració. La segona, que s'aprèn més vivint que escoltant, més tocant que copiant de la pissarra. Amb els anys m'hi vaig anar implicant, vaig entrar al Patronat i vaig acabar presidint la Fundació. No sóc ni expert ni professional de l'educació, però allò em va donar una relació estreta i llarga amb aquest món i em va permetre fer-me’n un criteri que, és el meu, però no té perquè ser el bo. Ho dic d'entrada perquè vull que quedi clar des d'on escric això. No vinc a qüestionar l'escola inclusiva. Al contrari: hi crec. Abans de posar-me a escriure, des del Bou per les Banyes hem parlat amb mestres, amb educadores, amb psicopedagogs, per entendre què veuen ells cada dia a les aules. I la conclusió no és que el model estigui equivocat. Conceptualment, l'escola inclusiva és l'aposta bona, la que construeix una societat més justa des de la base, des de la canalla. El problema és un altre, i és més senzill i més greu del que sembla: hem aprovat una idea magnífica i no li hem posat els mitjans perquè funcioni. Convé recordar què volia aquella llei. El Decret 150/2017 pretenia fer el pas de la integració a la inclusió: que tots els centres ordinaris fossin inclusius, amb un sistema de suports a tres nivells, universals per a tothom, addicionals per a l'alumnat més vulnerable i intensius per als infants amb necessitats educatives especials. L'objectiu era escolaritzar més alumnat amb necessitats especials en centres ordinaris, rebaixar l'abandonament i el fracàs, i acompanyar millor les famílies. Es va dotar amb uns 142 milions d'euros per a quatre cursos. Sobre el paper, impecable. I que és un bon model, no ens ho hem d'inventar: ho demostren els països nòrdics. A Finlàndia pràcticament no hi ha repeticions ni itineraris per nivell. Hi ha individualització a l'aula, tutoria personalitzada, grups petits perquè tothom arribi a un currículum comú a un ritme semblant. Però el secret finès no és la bona voluntat inclusiva. El secret és que hi posen diners: professorat amb una formació universitària de primer nivell i molta confiança social, i recursos de suport de veritat. Aquí vam aprovar el marc i ens vam quedar a mitges. Vam escriure la partitura i no vam contractar l'orquestra. A més, va passar una cosa que la llei no havia previst. L'arribada massiva de població nova d'aquests últims anys ha desbordat les aules d'acollida i el sistema sencer. El curs 2022-2023, l'alumnat de nacionalitat estrangera ja superava el 12,9%, i la pressió no ha parat de créixer. A principis del 2024 hi havia 1,44 milions d'estrangers residint a Catalunya, un 6% més que l'any abans. A les aules, això es nota moltíssim: el curs 2023-2024 hi havia 57 escoles de primària i 19 instituts amb més de la meitat de l'alumnat d'origen estranger. I després hi ha la matrícula viva, els infants que arriben amb el curs ja començat, que desmunta qualsevol planificació. Només a Barcelona, el curs 2024-2025 es van gestionar prop de 14.000 inscripcions a mig curs, 5.850 de les quals de criatures que entraven per primera vegada al sistema educatiu. Poseu-vos a la pell d'un mestre que, al febrer, rep tres alumnes nous que no parlen la llengua i que ha d'encabir en un grup que ja anava just. I en aquest punt volem insitir, novament, que no considerem l’arribada de nous ciutadans i ciutadanes com un fet a combatre sinó com una realitat a gestionar, però per a fer-ho hem de partir de fets, de dades, de dir-nos les coses com són, de no amagar el cap sota l’ala. Tornem on érem. Han passat vuit cursos. I els resultats són als informes PISA, i no són bons. El 2022, Catalunya va treure 469 punts en matemàtiques, vint-i-un menys que el 2018, la pitjor xifra des del 2006. En comprensió lectora, 462 punts, vint-i-dos menys. La caiguda catalana és molt més forta que la del conjunt de l’Estat, que la mitjana europea i que la de l'OCDE: caiem gairebé tres vegades més que Espanya i ens situem per sota de la mitjana estatal. La pandèmia hi té un pes, és veritat. Però la tendència és massa clara per amagar-la sota la catifa de la covid. Però, com sempre que plantegem alguna cosa des d'aquest espai, ara no toca llepar-se les ferides ni buscar