La seguretat no és de dretes

Cada cop que l'esquerra fuig del debat de la seguretat, l'extrema dreta l'ocupa i el converteix en una màquina de fabricar por i culpables. Doncs bé: nosaltres no en fugirem. Hem parlat amb professionals que s'hi dediquen, hem mirat les dades i venim a dir coses que potser no us esperàveu. Ni alarmisme ni negacionisme: intel·ligència i cohesió.

Si hi ha un debat on l'extrema dreta furga amb delit és el de la seguretat. I hi furga, sobretot, perquè des de l'esquerra massa sovint es renuncia a entrar-hi a fons, com si parlar de delinqüència fos ja una concessió. El resultat és conegut: el buit l'omple qui associa immediatament seguretat amb immigració, en fa responsables les persones migrades i conclou, sense solució de continuïtat, que tot plegat es resoldria expulsant-les.

Abans d'entrar en matèria, fixem dos principis que haurien de ser la base de qualsevol mirada d'esquerres sobre la seguretat.

El primer: la seguretat interessa, sobretot, les persones menys afavorides. Qui té diners es compra una alarma, un pàrquing, una porta blindada, una casa en una urbanització amb vigilant. Qui no en té, només té la seguretat pública. La inseguretat beneficia únicament qui pot proveir-se de seguretat privadament; per a qualsevol altre és una forma més de desigualtat. Per això interessar-se per la seguretat no és fer-li el joc a la dreta, és defensar les capes populars. La seguretat pública és, clarament, una causa d'esquerres.

El segon: la font més gran de seguretat no és la policia. És la cohesió. Ara hi tornarem, perquè és el cor de tot aquest article.

Comencem, però, per desmuntar el marc mental que ens vol imposar la dreta. La inseguretat no és conseqüència del creixement migratori. La immensa majoria de les persones que arriben a casa nostra ho fan per necessitat econòmica i vénen a guanyar-se la vida treballant, no delinquint. També és cert, i no ens fa por dir-ho, que un jove que arriba buscant una oportunitat i no la troba durant massa temps queda exposat al risc de caure en activitats il·lícites. Exactament igual que un jove nascut aquí que es trobi en la mateixa circumstància i sense xarxa que el sostingui. El problema no és el passaport, és l'exclusió. I hi ha una dada que fa caure tot l'edifici del discurs de la por: en els anys en què més ha crescut la població arribada de fora, la delinqüència a Catalunya ha baixat.

Aquest primer semestre, gairebé un 10%. Si l'equació "més immigració, més delinqüència" fos certa, les xifres dirien el contrari del que diuen.

De com treballar la qüestió migratòria ja n'hem parlat en dos articles d'aquest espai, i en seguirem parlant. Avui toca seguretat. I abans d'escriure ni una ratlla, des del Bou per les banyes hem fet el que fem sempre: parlar-ne amb professionals de l'àmbit, dels que investiguen i dels que analitzen, per conèixer la situació real i plantejar un enfocament seriós, lluny de les propostes que només busquen inflamar per treure'n rèdit electoral.

El que diuen les dades (i que ningú no explica sencer)

La foto real de la seguretat a Catalunya té tres capes, i qui només te n'ensenya una t'està enganyant.

Primera capa: el delicte comú cau. Aquest primer semestre s'han registrat a Catalunya 266.197 fets delictius, gairebé 22.000 menys que l'any passat: venim d'un ritme d'uns 500.000 fets l'any i la tendència és clarament a la baixa, fins a un 12% per sota dels nivells de fa una dècada. La caiguda més espectacular és la del furt, històricament el principal delicte del país, especialment a Barcelona, on la combinació de turisme massiu i carrers plens l'havia convertit en indústria: aquest semestre ha caigut més d'un 21% a la capital. I aquí els professionals hi afegeixen un matís que no surt a les rodes de premsa: el furt també cau perquè perd sentit. La gent ja no duu diners a sobre. La cartera plena d'efectiu, que era el botí de tota la vida, s'ha extingit.

Segona capa: la violència puja. Mentre el delicte de baixa intensitat es desinfla, els delictes contra les persones creixen. A Barcelona, els homicidis han passat de cinc a nou en un any: un augment del 80%, amb un terç dels casos vinculats al crim organitzat. Els professionals hi afegeixen un fenomen del qual es parla poc: des de la pandèmia s'ha disparat la demanda de serveis policials vinculada a la salut mental, amenaces i lesions en situacions de crisi que abans no arribaven mai a la policia. I les xifres de violència en l'àmbit domèstic s'han disparat més d'un 50% aquest semestre. La societat és, alhora, menys delictiva i més violenta. Aquesta paradoxa és el cor del problema, i cap eslògan electoral no la resol.

Tercera capa, la més greu: el crim organitzat s'ha instal·lat. Durant dècades, Catalunya va ser per a les grans màfies europees un lloc de descans: la costa com a segona residència, mai com a territori d'operacions. Això s'ha acabat. A partir de la crisi immobiliària, organitzacions criminals de l'est d'Europa van descobrir aquí un negoci rodó: el cultiu de marihuana en pisos i naus, afavorit per una jurisprudència benèvola amb el conreu, per un tractament penal molt tou de l'ocupació d'immobles i per la impunitat pràctica de la connexió il·legal a la xarxa elèctrica. No pagues lloguer, no pagues llum i el marge és enorme. I els professionals assenyalen un vincle que fa pensar: una part de la baixada del delicte comú s'explica perquè el delinqüent autònom d'abans avui és assalariat d'una organització. Ha canviat de conveni, per dir-ho així. Fins i tot el crim autòcton s'ha professionalitzat: els investigadors descriuen grups de persones catalanes dedicats al cobrament violent de deutes, amb episodis de violència extrema que han arribat als jutjats.

I una quarta capa transversal: el delicte s'ha digitalitzat. Un de cada sis fets delictius ja es comet en l'àmbit virtual, amb l'estafa i la clonació de targetes al capdavant. És més lucratiu i més segur que estirar una bossa. El delinqüent racional ha fet el mateix càlcul que qualsevol empresa i s'ha passat al digital.

La font més gran de seguretat es diu cohesió

I ara sí, anem al segon principi, el que ho ordena tot. La font més gran de seguretat d'una societat no són les patrulles: és la cohesió. I ho és en dos sentits que convé desplegar. Cohesió vol dir, primer, igualtat. Les societats més segures del món no són les que tenen més policia: són les més igualitàries, les que tenen més estat del benestar. Totes les estadístiques internacionals ho corroboren, una rere l'altra: la corba de la desigualtat i la de la violència van juntes. On tothom té alguna cosa a perdre i alguna cosa a esperar, el delicte perd terreny. On uns ho tenen tot i altres no tenen res, cap desplegament policial no basta. Per això cada retallada en educació, en habitatge o en serveis socials és, també, una retallada en seguretat, encara que no surti mai comptada així.

I cohesió vol dir, també, ciutadania compartida, la sensació de viure acompanyat. Penseu en una àvia de setanta-cinc anys que viu sola en una escala on no coneix ningú, i penseu-la després en una escala on els veïns s'ajuden, li pugen la compra i saben com es diu. És la mateixa dona, el mateix barri i la mateixa taxa de criminalitat: la seva seguretat, en canvi, no s'assembla en res. Doncs el que val per a una escala val per a un barri, per a una ciutat i per a un país sencer. Una societat amb sentit de pertinença, on m'importa si el carrer és net i si els fills dels meus veïns mengen bé perquè van a la mateixa escola que els meus, és una societat més segura. És més segura si hi ha festes al carrer, comerç de barri, esplais i caus, esport escolar i piscines públiques, que si només hi ha urbanitzacions tancades per a rics i perifèries pobres. Cada plaça viva és una comissaria que no caldrà.

Els professionals ho veuen cada dia en negatiu: cada cop ens relacionem menys físicament amb l'entorn, no coneixem els veïns, i quan un veí molesta ja no s'hi parla, es truca a la policia. La inseguretat que sentim és, en bona part, el preu de la comunitat que hem deixat perdre. I ho veiem també en positiu, en un mirall que hauria de fer-nos pensar: pregunteu a les persones llatinoamericanes que arriben a Catalunya què és el primer que valoren del país. La immensa majoria us dirà el mateix: la sensació de seguretat. No la que donen els uniformes, sinó la que dona una societat que, comparada amb la que deixen, encara està cohesionada. Aquest tresor, que nosaltres ja no veiem de tan acostumats que hi estem, és el primer patrimoni de seguretat que tenim. I l'estem deixant escapar.

Hi ha, finalment, un desajust que l'extrema dreta explota amb habilitat: la delinqüència baixa i la sensació d'inseguretat no. Una part s'explica per aquesta erosió comunitària. I una altra part és més incòmoda de dir però cal dir-la amb honestedat: la diferència visible genera percepció d'inseguretat encara que les dades diguin el contrari. La presència a l'espai públic de persones d'orígens diversos, sovint joves i sovint en situació d'exclusió, activa alarmes que no es corresponen amb cap delicte. Negar aquesta percepció és regalar-la a qui la vol convertir en odi. Explicar-la, amb dades i sense complexos, és l'única manera de desactivar-la.

La impunitat que ningú no gosa assenyalar

I hi ha un altre forat que erosiona la confiança de la gent, i que cal dir encara que incomodi: la multireincidència i la sensació d'impunitat que l'acompanya. Tothom coneix el cas, perquè surt a cada barri: la persona detinguda desenes de vegades que l'endemà torna a ser al mateix lloc fent el mateix. Aquesta imatge fa un mal immens, i el fa doblement. D'una banda, crea un estat d'alarma que no es correspon amb les xifres generals, però que és comprensible: ningú no entén que el sistema no pugui aturar algú que delinqueix de manera intensiva i notòria. De l'altra, erosiona el discurs de la integració i la reinserció social, que és patrimoni de l'esquerra i que és just: cada multireincident impune és l'argument que l'extrema dreta necessita per dir que la reinserció és bonisme i que l'única resposta és la mà dura.

I aquí toca assenyalar una responsabilitat de la qual gairebé ningú no parla, perquè hi ha estaments que semblen intocables: la judicial. Ens ho diuen els professionals amb tota claredat: el problema principal no és el Codi Penal, que ja preveu eines per a la reincidència. El problema és l'aplicació: la lentitud d'una justícia sense mitjans ni eines tecnològiques, on es pot trigar dos anys a executar una condemna, i la desgana amb què una part de la judicatura fa servir els instruments que ja té a les mans. Si es triguen dos anys a empresonar un multireincident, la llei que tinguem és igual: aquells dos anys són barra lliure. Els judicis ràpids van fracassar per falta de recursos, no de voluntat legislativa. I les dades demostren que quan s'hi posen mitjans i plans específics, funciona: els delictes vinculats a la multireincidència han caigut gairebé un 16% a Barcelona aquest semestre. Doncs diguem-ho sense embuts: de la policia, en parlem cada dia; dels pressupostos, també; de com treballa la justícia, mai. I mentre no en parlem, cada expedient que dorm en un calaix li escriu un argument de míting a l'extrema dreta.

El que ve, si no ens hi posem

Els professionals amb qui hem parlat dibuixen tres fronts de futur que haurien de marcar l'agenda de seguretat del país, i cap dels tres no es resol amb més patrulles a la rambla. El primer: la competició territorial entre grups criminals pel control del mercat de la droga, que ja es detecta al Besòs i a l'Hospitalet. L'experiència del Camp de Gibraltar ensenya què passa quan el crim organitzat arrela en un territori amb exclusió social: acaba comprant legitimitat, donant feina i substituint l'Estat. Som a temps d'evitar-ho aquí. D'aquí uns anys, potser no.

El segon: les armes. Fins ara, l'arma il·legal que circulava per Europa venia majoritàriament dels Balcans, romanent de les guerres dels noranta. Quan acabi la guerra d'Ucraïna, adverteixen els analistes, el mercat s'inundarà: a l'engròs cap a altres conflictes, però al detall cap a casa nostra, on el crim organitzat ja genera demanda. Cal una estratègia específica d'armament, i cal començar-la ara.

I el tercer: la impotència administrativa d'Europa. Avui existeixen fronteres per als policies, però no per als delinqüents. Pots viure a Perpinyà, robar a Figueres i rentar els diners a Andorra, i la coordinació entre cossos policials d'estats diferents és tan lenta i garantista que el delinqüent sempre va tres pobles per davant. Mentre no hi hagi una policia judicial europea de veritat, aquest forat seguirà obert.

I un apunt que sorprendrà més d'un: el gihadisme, que fa uns anys era la gran amenaça, perd força a Europa. Els barris que n'eren viver es radicalitzen avui cap a una altra èpica: la del diner i el crim organitzat, que ofereix estatus sense demanar el martiri. L'amenaça no ha desaparegut, però ha mutat. I la resposta també ha de mutar.

La nostra proposta: intel·ligència, cohesió i una justícia que funcioni De tot el que ens han explicat els professionals, en surt una conclusió neta: el gran repte de seguretat de Catalunya és el crim organitzat, i el crim organitzat no es combat amb presència policial al carrer. Es combat amb intel·ligència.

Això vol dir atacar els fluxos econòmics, que avui es mouen en criptomoneda, amb capacitat tecnològica i analistes financers. Vol dir intel·ligència operativa: mapes de cada organització, detencions dirigides a complicar-los la logística, pressió constant perquè no puguin arrelar al territori ni comprar legitimitat social als barris. Vol dir una justícia amb mitjans, amb eines tecnològiques i amb la determinació d'aplicar les que ja té, perquè cada mes que un multireincident passa impune és un regal a qui trafica amb la por.

I vol dir, sobretot, invertir en la font més gran de seguretat que existeix: la cohesió. Barris on la gent es coneix, escoles que barregen i integren, places vives, comerç de proximitat, esplais, esport, serveis públics que funcionen i una desigualtat que es redueix en lloc de créixer. Res d'això no surt mai als debats de seguretat, i és el que més seguretat fabrica.

Això en contraposició amb el que s'està fent: engreixar les promocions de nous agents a un ritme que compromet la qualitat de la selecció, per posar més uniformes al carrer amb l'objectiu de generar percepció de seguretat. Això és córrer darrere del discurs de l'extrema dreta amb les seves pròpies sabates. La percepció de seguretat no es fabrica amb aparadors: es fabrica amb resultats contra qui de debò fa mal, amb una justícia que no deixi forats d'impunitat, i amb barris cohesionats on el veí torna a ser algú amb qui parles, no algú de qui sospites.

La seguretat no és de dretes. És la primera condició de la vida en comú, i qui més la necessita és precisament qui no pot pagar-se una alarma, un pàrquing ni una porta blindada. Per això l'esquerra no pot seguir mirant-se aquest debat de lluny amb cara de fàstic. O hi entrem amb dades, amb professionals i amb propostes, o el seguiran omplint els qui hi veuen una fàbrica de vots i de pors.

Nosaltres ja hi hem entrat. Ara us toca a vosaltres: digueu-hi la vostra al debat de seguretat de bxb.cat. Esmeneu-nos, porteu-nos la contra, expliqueu-nos què es viu al vostre barri. Perquè el carrer no pot ser ni del crim organitzat ni dels venedors de por. Ha de ser de la gent. Agafem el bou per les banyes.