Mentre la gent es mori de gana a la seva terra, la gent migrarà

Al voltant d'un centenar de morts a les platges de Ceuta haurien de ser suficients per entendre que el que fem no funciona. Però la pastera és només la foto: la immigració real, la majoritària, arriba per l'aeroport i ningú no en parla. Aquest article no ve a repartir carnets de bona persona: ve a mirar el fet migratori sencer, amb les xifres a la mà, i a proposar-ne una sortida.

Aquests dies hem tornat a veure Ceuta convertida en el mirall on Europa no es vol mirar. Des de la matinada del 30 de juliol, unes cinquanta mil persones han entrat irregularment a la ciutat des del Marroc, nedant o caminant per l'aigua; la majoria ja han estat retornades, i els serveis d'emergència han anat recollint cossos del litoral dia rere dia: quan llegiu això, els morts d'aquesta entrada i de la resta de l'any a Ceuta voregaran ja el centenar. Entre els qui es llancen a l'aigua hi ha, com sempre, centenars de menors.

Adolescents. Criatures que qualsevol de nosaltres voldria veure a l'escola i no surant al Tarajal. Vull començar per aquí, per les persones, perquè aquesta és la màxima de la qual no penso moure'm: la dignitat humana. Cap persona no és superior a una altra pel lloc on ha nascut, per la llengua que parla ni pel color de la seva pell. Això no és una consigna: és el punt de partida de qualsevol anàlisi honesta. Qui no comparteixi aquest principi pot deixar de llegir aquí, perquè tota la resta se'n deriva.

Ara bé: a partir d'aquest principi, toca mirar les xifres. Totes. També les que ens incomoden.

Vint anys de números que no ens hem volgut mirar

Des del 2014, més de dos milions i mig de persones han creuat la Mediterrània per arribar a Europa; només l'any 2015 en van arribar més d'un milió. I des d'aquell mateix 2014, el projecte de persones migrants desaparegudes de l'OIM ha documentat més de 33.000 morts i desapareguts a la Mediterrània. Trenta-tres mil. És la fossa comuna més gran d'Europa des de la Segona Guerra Mundial, i és a la nostra porta. Només l'any passat, l'OIM hi va comptar almenys 95 nens morts o desapareguts. I la mateixa organització adverteix sempre el mateix: són recomptes de mínims, perquè dos de cada tres desapareguts no deixen ni rastre.

A l'altra banda de l'Atlàntic, la història és la mateixa amb altres noms. Als Estats Units hi viuen avui més de cinquanta milions de persones nascudes a l'estranger, la xifra més alta de la seva història, una part molt important procedent d'Amèrica Llatina. Als anys de màxima pressió, la patrulla fronterera va arribar a registrar més de dos milions d'intercepcions anuals a la frontera sud. La ruta entre Mèxic i els Estats Units acumula més de 6.600 morts i desapareguts documentats des del 2014: és la frontera terrestre més mortífera del món. I al mig del continent hi ha el Tapón del Darién: una selva verge de més de cent quilòmetres, sense cap carretera, que separa Colòmbia de Panamà i que és l'únic pas terrestre entre Amèrica del Sud i la resta del continent. Qui vol pujar a peu cap al nord, l'ha de travessar caminant durant dies. L'any 2023, en el punt àlgid, més de mig milió de persones ho van fer en dotze mesos. L'OIM hi té documentades més de cinc-centes morts des del 2014, sabent, i dient-ho ella mateixa, que la selva no torna la majoria dels cossos.

Sumem-hi les rutes que no surten als telenotícies: el Sahel cap a Líbia, la banya d'Àfrica cap al Iemen i el Golf, l'Àsia meridional cap als països del Golf i cap a Europa. En conjunt, el projecte de l'OIM ha documentat més de 70.000 persones mortes o desaparegudes en rutes migratòries a tot el món des del 2014. I darrere d'aquest degoteig hi ha el dipòsit que l'alimenta: segons el Banc Mundial, prop de 700 milions de persones viuen en pobresa extrema, amb menys de l'equivalent a un cafè al dia, i gairebé la meitat de la humanitat viu amb menys de 7 dòlars diaris. Aquest és l'ordre de magnitud del qual parlem. No de pasteres: de continents.

La foto enganya: la majoria no arriba en pastera, arriba per l'aeroport

I aquí cal desfer el primer malentès, potser el més important de tots. El drama de les fronteres és la imatge més visible de la immigració, aquest estiu més que mai. Però no és, ni de lluny, la realitat majoritària del fet migratori. La immigració que de debò dimensiona la nostra societat no arriba nedant al Tarajal: arriba per la T1, amb un visat de turista o d'estudiant que un dia caduca i converteix aquella persona en irregular. Mireu la composició real de la nova ciutadania de Catalunya: llatinoamericans en primer lloc, i després asiàtics, europeus de l'Est i nord-africans. La imatge del drama mediterrani és principalment africana; la immigració real és, sobretot, una altra.

Diguem-ho amb tota la cruesa: si les cinquanta mil persones de Ceuta haguessin entrat totes, la "gran invasió" hauria estat entre cinc i deu vegades menor que la que es produeix cada any, en silenci, per Barajas i pel Prat. I ningú no diu res.

Aquest biaix té conseqüències polítiques enormes, i val la pena mirar-les de cara.

La primera: qui decideix d'on ve la immigració irregular és, en bona part, l'Estat mateix. Com? Per la via de no exigir visat de turista als països llatinoamericans. L'explicació oficial és no perjudicar la relació amb repúbliques germanes. Però convé fer-se la pregunta incòmoda: potser també li va bé, a l'economia, una borsa d'irregulars que treballa en negre, no es queixa i no computa com a política migratòria de ningú.

La segona: el gran flux legal, el reagrupament familiar, és perfectament conegut per les autoritats i amb mesos d'antelació; el tràmit inclou fins i tot un informe municipal sobre l'habitatge. Es podria planificar l'arribada de cada família: la plaça escolar, el curs de català, el dimensionament del CAP. No es fa. I no es fa per desídia i perquè les competències estan esquarterades en tres nivells: l'ajuntament fa l'informe d'habitatge, la Generalitat emet informes d'integració i presta els serveis bàsics, i l'Estat aprova visats i residències. Cadascú fa el seu paper i ningú no gestiona el conjunt. Una delegació de competències en immigració a la Generalitat permetria fer allò que avui no fa ningú: preveure i preparar les arribades, amb criteri, amb lideratge polític i amb recursos.

I la tercera conseqüència del biaix és la més perversa: confondre el cent per cent del fet migratori amb la situació de màxima precarietat espanta les opinions públiques i és el millor regal per al discurs xenòfob. Quan tota la immigració es presenta com a drama i exclusió, s'oblida la immigració majoritària: la necessària, la normalitzada, la digna. La infermera colombiana, el programador argentí, la família reagrupada que porta deu anys pagant impostos. I mentrestant, l'eslògan de la "Immigració Zero" que l'extrema dreta ven com a solució és, senzillament, una ficció que no passarà mai: cap país envellit del món no l'ha aconseguida ni la pot aconseguir. El seu únic resultat real és més irregularitat i, per tant, l'absència de tota política endreçada d'acollida i d'integració. És a dir: exactament el caos que després exhibeixen com a prova que tenien raó.

La conclusió que ningú no vol dir en veu alta

I aquí ve el que costa de dir des de l'esquerra, i que jo diré: els països receptors no tenim capacitat per rebre i incorporar de manera raonable tot aquest volum de persones. No la tenim. No hi ha sistema d'acollida, mercat d'habitatge, escola ni sanitat que pugui absorbir, en poques dècades i sense trencar-se, una fracció significativa dels centenars de milions de persones que tindrien motius de sobres per venir. Dir això no és xenofòbia, és una evidència. El que és xenofòbia és la conclusió que alguns en treuen: blindar les fronteres i deixar que la Mediterrània faci la feina bruta.

Perquè l'altra cara de la mateixa moneda és aquesta: mentre la gent es mori de gana a la seva terra, la gent migrarà. Ho faria jo, ho faries tu i ho faria qualsevol que estimi els seus fills. Cap tanca no ha aturat mai una mare que fuig de la misèria; ni la tanca, ni la patrullera, ni la concertina, aquell filferro coronat de fulles d'acer tallants que remata les tanques de Ceuta i Melilla i que està pensat, literalment, per esquinçar la carn de qui intenta enfilar-s'hi. Vint anys de xifres ho demostren: hem gastat milers de milions a blindar fronteres i el resultat són els cossos que aquesta setmana s'acumulen a les platges de Ceuta.

I vull dir una cosa sobre la gent que aquí es posiciona "contra la immigració". No crec que la majoria siguin inhumans. No crec que els sembli bé que un adolescent mori ofegat intentant arribar a la costa. El que tenen és por: por de veure com se'n va en orris la qualitat de vida per la qual han treballat tota la vida, por de la competència pel pis de lloguer, per la plaça escolar i per l'hora del CAP. I com que ningú no els ofereix cap alternativa creïble, s'agafen a l'única que els posen davant: que no vingui més gent. La resposta a aquesta por no és dir-los racistes. És donar-los l'alternativa que ningú no els ha donat.

Tenim tres propostes

Des d'aquest espai no venim a repartir culpes des del sofà. Venim a proposar. I com sempre, no pretenem tenir la veritat absoluta: en tenim un bocinet, i vosaltres en teniu un bon tros. Us proposo tres palanques, de la més llunyana a la més nostra.

La primera: desenvolupar els països emissors, allà on és possible. I subratllo el matís, perquè aquí toca ser honestos. Jo participo a Colòmbia en un programa que proposa convertir la terra en desenvolupament: el país té prop de 43 milions d'hectàrees amb aptitud agrícola i només n'aprofita al voltant d'una sisena part, mentre importa entre 12 i 14 milions de tones d'aliments l'any. El programa planteja milers de projectes productius associatius on unes dues-centes famílies per projecte passen de campesins de subsistència a empresaris del camp, amb plataformes logístiques, transformació del producte i contractes de compra des del primer dia, amb l'objectiu de generar de l'ordre de cinc milions de llocs de treball al camp colombià. Ho dic amb transparència: hi estic implicat, i per això sé que és possible. Però també sé per què és possible: Colòmbia té estat, institucions, infraestructura, pau signada i terra titulada. Un pla així es pot fer a Colòmbia, i probablement en altres països d'Amèrica Llatina i de l'Àsia. No és realista, en canvi, pensar-ho a curt termini per a bona part de l'Àfrica, on massa sovint falta l'Estat mateix que hauria de sostenir-lo i on està impactant com enlloc el canvi climàtic. Ens agradaria que fos altrament, però l'honestedat obliga: el desenvolupament dels països emissors és el camí de fons, i és un camí de dècades que no depèn de nosaltres sols.

La segona proposta, en canvi, és tota nostra: el nostre propi model productiu. I aquesta és la reflexió que gairebé ningú no fa. Una part de la immigració precària que arriba no la "pateix" la nostra economia, la demana. Sectors sencers, de l'agricultura intensiva a l'hostaleria de sol i platja passant per les tasques domiliàries mal pagades, s'aguanten sobre mà d'obra barata i sovint irregular, i mentre el model sigui aquest, la demanda d'immigració precària serà estructural i infinita. Doncs bé, és més senzill i més ràpid modular el model productiu català perquè no necessiti tanta mà d'obra barata que no pas crear condicions de prosperitat a tots els països d'origen del món. Apujar salaris, tecnificar, apostar pel valor afegit i pel coneixement no és només una política econòmica, és la política migratòria més eficaç que està íntegrament a les nostres mans. D'això en parlarem a fons en la nostra línia de treball sobre model productiu, i les dues coses són la mateixa batalla.

I la tercera: gestionar bé la immigració que sí que vindrà, perquè vindrà. Aquí hi ha una paradoxa que ningú no explica: mentre discutim si "cabem", a Catalunya ens falten treballadors. Els estudis sectorials que hem recollit estimen que el nostre país necessitarà entre 130.000 i 190.000 professionals addicionals d'aquí al 2030: infermeres, instal·ladors, conductors, soldadors, cuiners. L'Estat espanyol sencer, més d'un milió. La pregunta, doncs, no és si vindrà gent: és com vindrà. Pot venir jugant-se la vida a l'aigua o caient en la irregularitat sobrevinguda de l'aeroport. O pot venir com ho fa el projecte de mobilitat laboral en què col·laboro, seleccionada al país d'origen, amb contracte de treball signat abans de pujar a l'avió, amb l'habitatge resolt, amb la formació professional validada i, atenció, havent après català abans d'arribar. Gent que aterra un dilluns i dijous ja treballa, paga impostos i saluda en català el veí de l'escala. I al costat de la contractació en origen, la gestió intel·ligent del que ja és legal i previsible: si el reagrupament familiar es coneix amb mesos d'antelació, planifiquem-lo; si la Generalitat tingués les competències delegades, podria i hauria de gestionar-la amb eficiència. Fluxos laborals, familiars, d'estudiants i de refugiats gestionats amb previsió. Això és tot el mapa, i no és cap utopia, és administració ben feta.

La integració: la llengua, les regles del joc i el sentit de pertinença

I queda el tema que forma part de les pors més fondes de molts catalans i que massa sovint s'esquiva per no incomodar: la integració. Com afecta un moviment demogràfic tan gran l'ús del català, el sentit de pertinença, la cultura compartida? Doncs agafem també aquest bou per les banyes.

Sobre la llengua, la posició d'aquest espai és obvia: el català és l'aportació cultural més singular que Catalunya ha fet al món, i ha de ser la llengua vehicular de tota l'acollida i la llengua comuna de la vida compartida. Avui no ho és de fet, diguem-ho clar. Però aquest és l'objectiu: que entre persones que parlen centenars de llengües d'origen, la llengua de trobada sigui la del país. I això no s'aconsegueix amb nostàlgia, s'aconsegueix amb cursos de català amb previsió i places suficients, amb el català com a llengua de l'escola i dels serveis, i amb una cosa tan senzilla com no canviar de llengua quan tenim davant algú que l'està aprenent.

Sobre els valors, la mateixa claredat. La diversitat és una riquesa, i qui llegeixi aquest espai sap que ho pensem de debò. Però diversitat no vol dir que tots els sistemes de valors tinguin cabuda en una societat democràtica. El límit és conegut i no és negociable: els drets humans, els valors democràtics, la igualtat entre homes i dones, la llibertat d'orientació sexual, la sobirania de cadascú sobre el propi cos. I tot allò que democràticament hàgim decidit entre tots, des del respecte a la pluralitat fins a l'hora d'abaixar la música per no molestar els veïns. Les normes democràticament establertes valen per a tothom, vingui d'on vingui. I és millor, per a tothom, deixar-ho clar el primer dia: la claredat en les regles del joc no és hostilitat, és respecte. Una societat diversa necessita una cultura pública comuna, que ha de respectar la llengua del país, la democràcia i la igualtat.

I sobre la pertinença, una reflexió que ens sembla evident. Una societat on es comparteixen drets i deures necessita també que la gent s'identifiqui amb aquells amb qui conviu, amb qui serà solidària i de qui rebrà solidaritat. Per això fer que la gent se senti catalana ha de ser un objectiu explícit de les polítiques públiques. Pertinença múltiple, és clar: per ser català no cal deixar de ser colombià, ni xinès, ni espanyol. I aquí ve el que molts acomplexats no volen veure: la immigració està esperant que li ho diguem. Volen ser d'aquí. Sobretot si "aquí" no els obliga a renunciar al seu origen. Us en poso una imatge que ho diu tot: els dies de Mundial, molts nois i noies d'origen immigrat surten al carrer amb la samarreta de la selecció espanyola. Per què? Perquè volen que algú els digui que són d'aquí, i el marc mental que avui té més força per dir-los-ho és l'espanyol, no el català. Aquesta batalla, la de fer que "aquí" vulgui dir Catalunya, no la perdrem contra la immigració: la perdrem, si la perdem, per no haver-la jugat bé i emprant totes les eines.

Ni morts al mar ni barra lliure: ordre, dignitat i pertinença

Aquesta és la posició d'aquest espai, i sabem que rebrà crítiques de les dues bandes. Als uns els semblarà poc generosa, perquè accepta que hi ha límits a la capacitat d'acollida i que les regles valen per a tothom. Als altres els semblarà bonista, perquè es nega a veure la immigració com una amenaça. Doncs bé: és exactament aquí on volem ser. Els països rics hem de deixar de fer veure que el problema es resol a la tanca, perquè a la tanca només s'hi acumulen els morts. El problema es treballa als països d'origen quan és possible, es corregeix al nostre propi model productiu, que és la palanca que tenim més a mà, i es gestiona aquí amb vies legals, ordenades i lligades a les necessitats reals del país. I es corona amb una cosa que cap decret no pot donar però que un país sencer sí: fer que qui arriba se senti convidat a ser dels nostres.

Mentre la gent es mori de gana a la seva terra, la gent migrarà. La pregunta que ens hem de fer no és com els aturem. És què estem disposats a fer perquè no hagin de marxar, com organitzem l'arribada dels qui sí que vindran, i com fem que, un cop aquí, aquest sigui també el seu país. D'això en volem parlar amb vosaltres. Digueu-hi la vostra al debat d'immigració de bxb.cat. Esmeneu-nos, porteu-nos dades, porteu-nos la contra. Perquè de mirar cap a una altra banda ja fa vint anys que ho fem, i el resultat és a les platges de Ceuta.