Prou gemegar, tornem-hi!

Enguany faré 60 anys si res ni ningú no ho evita. Penso, fa dies, que a partir dels 60 és un bon moment per descomptar més el que ens queda que no pas per comptar el que hem passat. I no ho dic pas des del pessimisme, ans al contrari. Penso que encara podem fer moltes coses, però toca aprofitar bé el temps. I una cosa pràctica per no perdre'l és anar de cara a barraca, dir les coses tal com rajen. I en aquest moment, em sembla que ja és moment de posar negre sobre blanc les contradiccions que hem tingut i tenim els independentistes —no per tirar aigua al vi, sinó per descartar els camins que ja hem vist que no funcionen i explorar els que encara no hem recorregut—, a veure si aquest cop ens en sortim. El moviment independentista català ja fa molt que va decidir, jo diria de forma gairebé unànime, que això ho hem de fer sense tirar un tret. Ara bé, ells ja ens han demostrat que no dubtaran a emprar la violència sempre que calgui. I, com a mostra, l'1 d'Octubre. Per tant, hem d'estar disposats a suportar-la. Tirar endavant un procés independentista, no cal haver llegit gaire, no és cap broma. I qui vulgui posar-s'hi ha de ser conscient de quines poden ser les conseqüències.

El 12 de gener de 2016, Carles Puigdemont prenia possessió com a 130è President de la Generalitat de Catalunya. Aquell dia vaig parlar amb les persones que s'havia fet públic que serien nomenades Conselleres i Consellers de la Generalitat a proposta de Convergència Democràtica de Catalunya. Enmig de l'alegria que regnava en el còctel de celebració del Pati dels Tarongers, vaig voler preguntar-los a tots i totes si estaven preparats per si calia anar a la presó, perquè el compromís amb què el seu partit havia concorregut a les eleccions era el de tirar endavant el procés d'independència i, digueu-me agosarat, era fàcil d'intuir que la reacció d'Espanya no seria precisament amigable. Bé, us he de dir que l'únic que va reaccionar responent amb un "sí, en sóc conscient i assumeixo el risc" va ser l'avui Molt Honorable President del Parlament, Josep Rull. La resta em van mirar absolutament sorpresos o em van dir que no passaria res, que estigués tranquil, que ningú no hauria d'anar a la presó.

Dos anys després, quan la majoria d'aquells consellers i conselleres havien dimitit, havíem fet el referèndum amb unes altres persones al capdavant d'aquelles conselleries i havíem proclamat la independència, ja ningú tenia cap dubte que les possibilitats d'anar a la presó eren molt altes. Ens situem al 27 d'octubre de 2017 a la tarda, al Palau de la Generalitat, amb tot el Govern reunit. Acabàvem de proclamar la independència aquell matí i la plaça i els voltants eren plens de gom a gom de gent per celebrar-ho. Però els sentiments a l'interior de Palau eren molt diferents. Els ànims no eren de celebració. Va arribar un punt en què semblava ja decidit que no es tirarien endavant els decrets previstos per posar en marxa la nova República i que no es baixaria la bandera espanyola. Estàvem drets a la sala, la reunió semblava acabada i tothom decidit a marxar cap a l'exili. Suposo que, pel fet que jo havia confrontat el President dient que no es podia aturar el procés simplement per por que les càrregues policials poguessin produir víctimes, el Conseller de Salut, Toni Comín, se'm va acostar, em va agafar pels braços i em va dir: "Ets molt valent, no tens por, no has plorat." I jo li vaig respondre que és clar que tenia por, que els meus fills eren a la plaça i que, si hi havia càrregues dures, no sabia què els podia passar.

La por és humana, i crec que és imprescindible, per analitzar el que va passar i el que passarà si un dia ho tornem a provar, tenir en compte aquest element. La por és el que ens protegeix, el que ens fa ser prudents, reflexionar determinades decisions, calcular-ne les conseqüències abans d'actuar. El problema és quan la por ens impedeix executar allò que hem decidit, un fet habitual en el dia a dia, en la nostra vida. Tothom s'ha trobat que, després d'haver decidit fer una cosa, a l'hora d'executar-la li han tremolat les cames. La por ens frena per les conseqüències que pugui comportar allò que haguem de dir o fer. El que passa és que, quan la persona o persones que no executen una acció per por estan actuant en nom d'un col·lectiu, la conseqüència pot ser molt rellevant. I en aquest punt vull deixar clar, perquè sóc conscient que podria semblar el contrari, que no estic fent cap retret a ningú, ja que havíem arribat a l'1 d'Octubre molt llastrats per una sèrie de fets adversos que cal que analitzem acuradament. No per jutjar ni moralitzar, sinó per aprendre i corregir.

En primer lloc, veníem d'unes eleccions —les del 27 de setembre de 2015— que els independentistes havíem plantejat com un plebiscit i no l'havíem guanyat. Entre Junts pel Sí i la CUP havíem fet un 47,8% dels vots; no havíem assolit el 50%. També és cert que els partits clarament contraris a la independència —Ciutadans, PSC i PP— s'havien quedat per sota del 40% (un 39,11%) i que, si bé no l'havíem guanyat, tampoc no l'havíem perdut. Com també és cert que, si sumem els vots dels partits favorables al dret a decidir —Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica—, ens apropàvem al 60% dels vots emesos. Amb aquell resultat, el President Puigdemont pren una bona decisió i posa en escac l'Estat davant el món convocant, com és ben sabut, un referèndum unilateral. Però no hem de perdre de vista que, des del punt de vista electoral, no partíem de la millor posició possible.

En segon lloc, el procés d'investidura. Si bé la llista majoritària —Junts pel Sí— estava encapçalada per una persona en aquell moment independent, Raül Romeva, tothom tenia clar que el candidat a la presidència era Artur Mas. Però calien els vots de la CUP per investir-lo, i aquesta formació s'hi va negar en rodó. Després d'un periple de mesos de negociacions abastament públic i publicat, es va investir Carles Puigdemont al límit del que estableix el calendari per no anar a una repetició electoral. Per tant, s'investia algú que ningú —ni ell mateix—preveia.

Conseqüència d'això és el tercer problema: el President es troba amb uns Consellers que ell no ha escollit i que, tal com es pot deduir de l’anècdota del Pati dels Tarongers que he explicat uns paràgrafs més amunt, no tenien, majoritàriament, consciència que aquella no havia de ser una legislatura qualsevol on l'èxit hagi de raure en la bona gestió. Aquell mandat havia de ser de trencament i, inevitablement, d'enfrontament amb l'Estat. Aquest fet no és menor, perquè per al President va suposar un desgast terrible haver de prescindir dels seus companys i companyes de partit que havia nomenat en el Govern. Així, el 14 de juliol de 2017, amb el referèndum de l'1 d'Octubre ja convocat, es veu obligat a substituir-los per persones més predisposades a tirar-lo endavant. Un moment duríssim per al President.

Finalment —i no perquè el relati en quart lloc fou menor— hi va haver la tensió interna entre els socis. L'enfrontament soterrat entre Puigdemont i el seu soci de coalició i Vicepresident, Oriol Junqueras, va ser permanent durant els menys de dos anys que va durar aquell mandat, i encara cueja. Junqueras ja s'havia empassat una coalició en la qual no havia cregut en cap moment per la pressió de dues dones: la Presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, i la d'Òmnium Cultural, Muriel Casals. Després de la consulta del 9-N de 2014, Artur Mas defensava avançar eleccions amb una llista única sobiranista. En canvi, Oriol Junqueras preferia que cada partit es presentés de forma separada. Durant mesos, la discrepància va bloquejar la convocatòria electoral. Els contactes finals es van intensificar entre el 12 i el 13 de juliol de 2015. Hi va haver trobades discretes al Palau de la Generalitat i converses constants entre els equips negociadors. La pressió de Muriel Casals i Carme Forcadell, i el fet que Mas acceptés Romeva com a cap de llista, van fer que Junqueras acabés acceptant la llista conjunta, on a més hi acabarien prenent part destacats membres de la societat civil com les mateixes Casals i Forcadell o Lluís Llach, i que va rebre el suport de Pep Guardiola.

Explico tot això perquè penso que no seria just interpretar el que va passar els dies posteriors a l'1 d'Octubre sense tenir-ho tot plegat en compte. Sense recordar que arribem a aquell moment sense majoria absoluta, amb un President imposat per una força aliena a la coalició, amb uns consellers que no escull i amb uns partits enfrontats i fent-se retrets, no podem avaluar amb rigor el que va passar.

Quan a principis de 2017 l'amic Josep Rull, aleshores Conseller de Territori, ens explica en un sopar on ens convoca en Sergi Sol —persona de total confiança d'en Junqueras— que al Consell de Govern no es parla en absolut del referèndum, no dormo en tota la nit: no entenc a què s'està jugant. Quan, setmanes després, em venen a veure dos independentistes gironins de pedra picada, amics personals del President, i em diuen que en Puigdemont s'està plantejant dimitir perquè no veu que hi hagi les condicions per dur a terme el referèndum, veig que la situació és realment complicada. Finalment, el President Puigdemont em truca un dilluns a la nit i em diu si pot passar per casa. Sí, esclar. I a quarts d'onze el tinc assegut al sofà. Primer em demana ajuda logística, tal com li havia ofert el dia que va prendre possessió. Cap problema. Però a partir d'aquí ve el tema de debò: no s'entén amb l'Oriol. No hi ha manera de concretar res. I em poso en marxa. Amb l'ajuda, un cop més, de l'amic Sergi Sol, posem fil a l'agulla. En Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, evidentment. La Marta Rovira, esclar. Entre tothom es va estirant i es fa possible.

Hi ha un moment de no retorn. Un moment en què tothom va saber que allò anava de debò. El 21 d'abril de 2017, just després de Setmana Santa, al Palau, concretament al Pati dels Tarongers. Aquell dia Carles Puigdemont va reunir tot el Govern i més d'un centenar d'alts càrrecs — secretaris generals, directors generals i altres responsables— per escenificar una assumpció col·lectiva de responsabilitats en l'organització del referèndum. El missatge polític era clar: no seria una decisió només del President o d'uns pocs consellers, sinó un compromís coral de l'executiu català davant les advertències judicials de l'Estat. L'endemà es constituïa l'Estat Major del Procés.

Es van fer moltes coses bé. També es van cometre molts errors. Ara, però, al meu entendre, no és hora de retrets. Tampoc pretenc en aquestes línies analitzar els detalls del que va fer cadascú, bé o malament. Crec que de tot allò la lectura que n'hem de treure és molt senzilla: cal més unitat i més determinació. En aquell moment va haver-hi la màxima unitat possible, però no va ser suficient. I els actors principals hi van posar tota la seva determinació, però no n'hi va haver prou. No estem aquí per jutjar ningú. Ans al contrari. Gràcies a tothom per l'esforç i el sacrifici. Gràcies per haver-nos portat fins al punt més alt al qual hem arribat mai en el camí cap a aquest cim. Però som molts els qui volem fer el cim. I ens cal trobar les persones amb la determinació necessària i capaces d'aconseguir la unitat per tal d'assolir-lo. Parlem-ne.

La unitat implica generositat. La determinació implica valentia. Per tant, ens calen persones generoses i valentes disposades a tornar-ho a provar. I en aquest sentit torno a allò que dèiem abans de la por. La por és humana i ens protegeix. Això està bé. Però, un cop presa una decisió, hem de saber que les persones que posem al capdavant aguantaran fins al final. Que la por no les farà aturar. I això té molt a veure amb el tarannà de les persones, esclar, però fins i tot les persones adequades necessiten preparar-se, necessiten conjurar-se, agafar la confiança necessària entre elles per no tenir cap dubte que tothom resistirà, que ningú no es farà enrere en el moment clau.

Penso, però, que abans de debatre com ha de ser l'embat final, cal que pensem com hi arribem. Segons les dades del CEO, el 2010, abans de les grans mobilitzacions, el suport ciutadà a la independència se situava al voltant del 25%, mentre que els contraris estaven al voltant del 60%. Això va anar evolucionant durant els deu anys següents, i entre el 2015 i el 2019 els favorables a la independència superaven els contraris en les diferents enquestes del CEO a Catalunya. A partir del 2019 el suport va anar caient fins a situar-se, segons els estudis del mateix CEO del 2025, al voltant d'un 39% a favor i un 53% en contra. Sembla però que la corva comença a canviar la tendència i el juliol d’enguany ja se sitúa el sí en el 45% i el no en el 51%.

Si fem cas d’aquestes dades, anem recuperant-nos peró, si acceptem la realitat, els independentistes estaríem en una posició en què voldríem alliberar un país on, de moment, la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes no volen ser alliberats. Dit d'una altra manera: en el supòsit poc imaginable que es pogués arribar a acordar un referèndum per la independència amb el Govern espanyol, tindríem molts números de perdre'l. Si acceptem aquesta realitat, el primer que hem de fer els independentistes és recuperar el suport al nostre projecte. Per a molta gent és molt decebedor estar en aquesta situació, però per a aquells que portem 40 anys treballant per la independència de Catalunya i hem viscut moments en què no arribàvem al 10%, avui podem veure amb serenitat que només es tracta de fer les coses ben fetes, perquè les raons per defensar la independència, per sort o per desgràcia, continuen intactes. Per tant, es tracta de continuar treballant, segurament amb més audàcia, amb més intel·ligència i aprofitant l'experiència, per remuntar la situació abans de plantejar-nos un nou embat amb l’Estat.

En aquests moments al sí de l'independentisme veiem dues posicions teòricament enfrontades: per una banda els que diuen que com que avui no hi ha una majoria s'ha de fer créixer la base social i uns altres que, sense entrar en aquesta reflexió, diuen que com que ja vam votar hem de fer efectiva la independència. El problema és que ni els uns ni els altres estan plantejant un pla de treball per avançar cap a la independència. Ni per fer créixer la base social ni per fer-la efectiva. Tot plegat s'ha convertit en un discurs retòric per intentar mantenir els votants independentistes mentre no hi ha una estratègia seriosa i articulada per avançar cap aquest objectiu.

Avui la majoria de la ciutadania no es planteja la independència com un objectiu factible, per desesperació dels favorables i per satisfacció dels contraris. Em sembla clar que els que la plantegen com una cosa possible d'una manera fàcil i ràpida estan prou desacreditats com perquè ningú els prengui seriosament. Però aquells que ho plantegen com quelcom que requereix un trajecte més llarg tampoc no estan dibuixant un camí planificat i transitable per arribar-hi.

Sovint des de l'independentisme s'ha dit que, per tal de convèncer la ciutadania que podia confiar en nosaltres, havíem de fer com l'Scottish National Party va fer a Escòcia, excel·lint en la gestió. Però la realitat és que aquí no ho hem fet. Si som honestos, 13 anys de governs independentistes no donen el millor resultat. Malauradament no podem mirar enrere i dir que en aquest àmbit o en aquest altre hem estat un model que està copiant el món perquè el resultats van ser modèlics, excel·lents.

Si mirem un tema tan clau com la llengua, durant els governs independentistes, el català ha tingut una caiguda important. Segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, el percentatge de ciutadans que el tenen com a llengua habitual ha passat del 36,3% el 2013 al 32,6% el 2023 —el mínim en dues dècades—. Entre els joves de 15 a 29 anys la caiguda és encara més gran: del 36,4% al 29%. Una part d'aquest retrocés s'explica pels canvis demogràfics d'aquests anys, però això mateix hauria d'haver estat un motiu per desplegar polítiques lingüístiques molt més ambicioses. És evident que no ho vam fer prou.

I admetre els errors què hem comès no em fa desconèixer quina és la bèstia contra la que estem lluitant. No em fa ignorar l’intent de genocidi cultural i lingüístic que hem patit durant més de tres segles i seguim patint. Perquè s’ha de dir pel seu nom, que tots aquelles que defensen el bilingüisme, que pretenen que el català deixi de ser la llengua vehicular a les escoles o que volen el castellà a TV3, són uns genocides lingüístics. És a dir, de forma conscient o no, treballen per a la desaparició de la llengua catalana. Si malgrat la legislació actual el català no para de recular en percentage d’us i coneixement, si s’apliquessin les polítiques defensades per PP i VOX, és evident que el català desapareixeria i això és el que volen els seus dirigents. I això és el que voten, de manera conscient o no, els seus electors.

Però no perdem gaire el temps amb aquesta gentola i anem per feina. Perquè ells no s’aturen i sembla clar que, en un no res, els tindrem governant, fet que suposa una greu amenaça per la pervivència de la nació catalana. L’hora és greu. Toca doncs anar per feina. Si ens volem tornar a plantejar un embat amb l'Estat, cal que els independentistes tornem a governar; però, per esdevenir una majoria incontestable al país, hem de fer-ho molt i molt bé. Hem de ser els millors. I d'això és del que m’agradaria que parléssim en la plataforma “El Bou per les Banyes”. Amb propostes trencadores que, revisant els errors que hem comès a les democràcies liberals i, especialment, els nostres, els de la socialdemocràcia, donin solucions pràctiques i eficaces davant el populisme de l’extrema dreta. Des del meu punt de vista, cal que l’esquerra independentista recuperi el Govern, fer-ho com ningú no ho hagi fet mai per tal de guanyar-nos la majoria de la ciutadania, recuperant-ne la confiança. I, mentrestant, preparar un nou xoc amb l'Estat ja que aquest no ens reconeixerà mai el dret a autodeterminar-nos.

En aquell moment, i després d'haver analitzat i preparat totes les passes a seguir, avaluant les diferents possibilitats en aquell escenari, posar al capdavant persones disposades a anar fins al final assumint totes les conseqüències. Per a mi, el debat ara no és com farem aquest embat final. Això encara queda lluny. Simplement cal anar treballant aquest escenari amb discreció, però això avui no ho està fent ningú. Però, sobretot, hem de ser conscients que, arribats al moment, no podrem dubtar; i si no, deixem-ho estar.

I això vol dir preparar un estol de dirigents, de líders i de persones i equips arreu de Catalunya, disposades a fer el que decidim entre totes i tots a cada moment. I, torno al que deia unes ratlles enrere, això no va de no tenir por. El que no té por és boig. Del que es tracta és de tenir organització, planificació i determinació. Cal estar prou segurs, cohesionats i mentalment preparats perquè, quan vingui la por, superar-la, no aturar-nos. Fer, simplement, allò que haguem decidit, col·lectivament i reflexivament, que faríem. I per tal d’avançar cap aquí, i com fem sempre des d’aquest espai, fem una proposta molt concreta. Els partits i organitzacions independentistes democràtics -i subratllo democràtics perquè aquesta és una ratlla que no podem traspassar de cap manera si algun dia volem guanyar- han de tornar a impulsar un nou estat major. No cal que en sapigem els noms, no cal que ens expliquin què estan fent, ni quan ni on es reuneixen. Cal que ho facin i ho facin de debò. Si ho fan, que no pateixin, que els independentistes tenim nas i en serem conscients. I els donarem suport. Aquest nas però, ens diu que avui no esteu fent res. I, si no ho feu, no ploreu si la gent no compareix quan els demaneu el seu vot. Vinga companys i companyes, espolseu-vos les pors i les mandres, abandoneu la nostàlgia pel que hagués pogut ser i no va ser, arremangueu-vos, i anem per feina que, emulant el poeta, tot està per fer i tot és possible.