Itinerari obligatori i recursos garantits per a la integració de les persones nouvingudes a Catalunya, amb el català com a llengua comuna.
Exposició de motius
Catalunya és, i ha estat sempre, un país d'acollida. La seva vitalitat demogràfica, cultural i econòmica no s'entén sense les successives onades migratòries que l'han conformada al llarg dels segles i, de manera especialment intensa, al llarg del darrer. Aquesta condició no és una rèmora a administrar, sinó un tret identitari que cal preservar. Ara bé, una societat d'acollida només manté aquesta condició mentre és capaç d'integrar els qui arriben dins un marc cultural, lingüístic i cívic compartit. Quan l'acollida no ve acompanyada d'integració real, l'arribada de nova ciutadania —lluny d'enriquir el país— el fragmenta en circuits paral·lels que no es coneixen entre ells i que acaben generant desconfiança, tensió social i, a la llarga, el deteriorament de la cohesió democràtica.
El model català d'integració s'ha construït històricament sobre dos pilars: la universalitat dels drets i la centralitat de la llengua catalana com a llengua comuna. Tots dos pilars requereixen avui ser reforçats. El primer, perquè els drets universals només són efectius quan s'acompanyen de mecanismes reals d'inclusió; el segon, perquè el català ha retrocedit significativament com a llengua d'ús públic, i aquest retrocés afecta sobretot la població nouvinguda, que sovint no troba el català com a llengua d'integració efectiva, sinó com a opció folklòrica o sectorial.
Aquesta llei vol corregir aquesta deriva. Parteix d'un principi senzill: el país ofereix drets i oportunitats sense discriminació, i alhora demana reciprocitat. No una reciprocitat punitiva, sinó la que qualsevol societat democràtica té dret a demanar-se a si mateixa per mantenir la seva cohesió: el coneixement funcional de la llengua pròpia, el respecte als valors democràtics bàsics, i la participació real en els espais comuns. Qui arriba, troba una porta oberta. Qui entra, ha d'entrar de debò.
La llei s'emmarca plenament en les competències que l'article 138 de l'Estatut d'Autonomia atribueix a la Generalitat en matèria de primera acollida i d'integració, i les desenvolupa i amplia dins el marc constitucional vigent, actualitzant la Llei 10/2010, del 7 de maig, d'acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, sense envair les competències exclusives de l'Estat en matèria d'estrangeria, residència, asil i fronteres.